Sobirania alimentària? Agroecologia?

Sobirania Alimentària i Agroecologia

Els aliments són una de les necessitats més bàsiques i importants, però per causa de l’actual model de producció d’aquests, la seguretat alimentària (1) està en perill. A mitjans del segle passat es va mirar d’augmentar la producció mundial d’aliments, i arran d’això va sorgir l’anomenada Revolució Verda, un dels principals orígens de l’actual sistema agroalimentari.

L’actual model agroindustrial defensa una producció i distribució a gran escala de forma globalitzada, fent ús dels monocultius, la gran maquinària, els fertilitzants inorgànics i sovint els OMG (Organismes Modificats Genèticament) com a eines de producció. D’aquesta manera es potencien les grans multinacionals, que desmantellen progressivament l’economia i cultura locals mitjançant l’acaparament de terres, el dumping (2), i les patents de les llavors i la cultura.

D’acord amb el “Grupo de trabajo 17 de la Conferencia Mundial de los Pueblos sobre el Cambio Climático”, aquest model és un dels principals responsables del canvi climàtic, pel fet de ser la causa d’entre el 44 i el 57% de les emissions totals de CO2 (Ref. Asfixia en el supermercado).

Davant d’aquesta situació, la sobirania alimentària i l’agroecologia pretenen canviar el model actual per a fer-lo més just i sostenible. Els dos són conceptes estan fortament interrelacionats, per la qual cosa la realització d’un d’ells no té sentit sense l’altre, tal com veurem a continuació.

 

Sobirania Alimentària

El concepte de Sobirania Alimentària va sorgir al si de la organització mundial Via Campesina, quan el novembre de 1996, en el context de la Cimera Mundial sobre Seguretat Alimentària a Roma, es va presentar el document “Soberanía Alimentaria, un Futuro sin Hambre”.

Poc a poc aquest concepte va anar guanyant rellevància, i l’any 2002 fou el tema principal del fòrum ONG paral·lel a la Cimera Mundial de l’Alimentació de la FAO (La Vía Campesina, 2003). Però no és fins el 2012 que la FAO accepta debatre’l com a eina per assolir la seguretat alimentària.

La declaració pol·lítica del Fòrum de la ONG/OSC per la sobirania alimentària la va definir així:

“La sobirania Alimentària és el DRET dels països i els pobles a definir llurs pròpies pol·lítiques agràries, laborals, pesqueres, alimentàries i de terra de manera que siguin ecològicament, social, econòmica i cultural apropiades per a ells i llurs circumstàncies específiques. Això inclou el dret real a l’alimentació i producció dels aliments, la qual cosa vol dir que cada poble té dret a una alimentació sana, nutritiva i culturalment apropiada, i a la capacitat de mantenir-se a si mateixos i a llurs societats.”

Per poder assolir la sobirania alimentària és indispensable l’existència d’una xarxa de producció i distribució local que respecti el medi ambient, la qual cosa obliga a que hi hagi accés a recursos locals com són l’aigua, la terra, els boscos, la pesca, les llavors i també els coneixements.

El Grup de Treball 17 de la Conferència Mundial dels Pobles sobre el Canvi Climàtic va redactar 16 reclamacions per a poder assolir la sobirania alimentària.

 

Agroecologia

L’agroecologia és una pràctica molt antiga. Els nostres avantpassats ja duien a terme pràctiques per preservar l’ecosistema i llurs recursos, ja que els influxos que feien servir eren locals, i la producció que obtenien en depenia.

En primer lloc, cal deixar clar que l’agricultura ecològica o orgànica (la terminologia emprada canvia segons la zona, però es tracta essencialment del mateix) és diferent de l’agroecologia. Les primeres sols tenen en compte que l’agricultura es dugui a terme sense influxos inorgànics, mentre que la segona va més enllà: per començar, reconeix l’agroecosistema e intenta preservar-lo. En conseqüència, rebutja l’ús de productes o pràctiques que resultin perjudicials per l’ecosistema, com productes potencialment tòxics o plantacions de monocultius, i en lloc d’això intenta preservar o assolir el major grau de biodiversitat possible mantenint marges vius, fent pluricultius o augmentant la fauna auxiliar, entre altres.

Aquesta metodologia té en compte les limitacions de l’entorn, i per tant fa un ús responsable dels recursos per a poder mantenir una producció a llarg plaç: la rotació de cultius i l’ús d’adob verd són estratègies usuals per a mantenir els nutrients del sòl. En canvi, evita pràctiques com la sobrefertilització o la mecanització excessiva, ja que aquestes el debiliten.

Com a eix fonamental l’agroecologia incorpora igualment valors de caire social, amb els quals es pretén no només mantenir l’agroecosistema com a organisme aïllat sinó també potenciar les relacions entre consumidors i productors locals per a crear una comunitat global més resilient (3). Per assolir això cal preservar l’agricultura de les diverses zones i llur desenvolupament local (entenent desenvolupament com un avenç positiu i sostenible per al conjunt de la comunitat), per la qual cosa és necessari mantenir la figura del petit pagès, que a partir d’una explotació familiar pot alimentar la comunitat.

 

Notes:

(1): Seguretat alimentària: “hi ha seguretat alimentària quan el conjunt de les persones tenen en tot moment accés físic i econòmic a prou aliments inocus i nutritius com per a satisfer llurs necessitats alimentàries i preferències respecte els aliments, a fi de menar una vida activa i sana” (Cimera Mundial sobre alimentació, 1996).

(2): Dumping: concepte econòmic que es refereix a l’estat en el qual el preu del producte és inferior als costos de producció del mateix.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies